Em trobo per tot arreu post-its amb el meu número de mòbil apuntat. Amb dues ratlles a sota, remarcant. Sempre és la meva lletra. No pateixo cap Alzheimer matiner ni una amnèsia puntual (només una petita dislèxia urbana). És que, sempre que el dono per telèfon, l’apunto progressivament el vaig dient en veu alta, al costat de totes aquestes formes cubistes inconscients que queden als marges de les pàgines durant qualsevol conversa telefònica.
Ahir vaig respondre al telèfon amb un “Qué!?” de mala hòstia en comptes del meu típic “Sí?”. Ni tan sols un tradicional “Digui” quan hauria de ser un “Si?” condicional de “Si cuelgas ahora y me envías un mail, aun tienes una posibilidad”. Després de quatre trucades consecutives havia arribat al meu límit. Aquest aparell és el pitjor invent de la història (period). Jo mai vaig ser dels que arribaven a casa i preguntava si m’havia trucat algú. Mai em va importar. Diria que mai em va trucar gaire gent, tampoc.