Estic realment excitat. Sempre havia volgut tenir alguna habilitat especial. Només una, encara que fos petita. Una d’aquelles fantasies que flotaven pel cap quan de petit em van regalar els primers còmics de Spider-man.
Sembla que les emocions d’acomiadar-se amb nocturnitat (i certa alevosía) de les quatre parets que em van fer de llar els últims set anys (i del meu barri els últims trenta) s’han transformat en uns poders curatius per imposició de mans que acabo de descobrir. Què bé que l’energia no desaparegui i que es transformi. Ara, cada nit, vaig imposant les mans per tot arreu. He de provar amb certs trossos de gespa mig seca i morta que hi ha per on passa el Trambaix, a veure si també funciona.
Aquesta novetat em distreu i fa més lleugera les esperes. Esperar les vacances. Esperar la nova llar. Esperar el nou barri. Esperar. Esperar. Esperar.

Doncs una espera s’ha acabat.